Durant les passades festes nadalenques, en una d’aquelles sobretaules en què es parla una mica de tot i molt de res, va sortir una conversa amb la qual em vaig escamar: a una escola de Vilafranca del Penedès havien eliminat el tradicional “Caga tió” en atenció al gran nombre d’alumnes immigrants, nouvinguts, del centre, per respecte a les seves diferents cultures… increïble!
Aquests últims dies, he tingut notícia d’altres situacions que també m’han escamat; recentment, ha sortit una sentència judicial que obliga un ramader a canviar de lloc la seva granja. El motiu és senzill, allà on ha estat sempre provoca molèsties als veïns nouvinguts, que encantats amb l’entorn del poblet van decidir comprar-se un immoble per poder gaudir-lo durant els caps de setmanes i les vacances, i la pudor a merda no els hi agrada! En el mateix sentit, sembla que un altre ramader s’ha vist obligat, aquesta vegada per part de l’Ajuntament, a treure “la campaneta” a les seves vaques, ja que el soroll també resultava molest als nouvinguts de la ciutat.
Són situacions diferents, sorgides en contextos i llocs diferents però amb un ingredient comú: la falta de respecte i de sentit comú.
En el cas de l’escola de Vilafranca, semblen haver passat per alt la necessitat de respectar allò que ens és propi i, en la meva opinió, no han fet una reflexió profunda al respecte; la integració dels immigrants és una peça clau per aconseguir una bona convivència, i integració no significa que hagin de renunciar a allò que ells porten com a propi, sinó coneixement d’allò propi del territori on viuen actualment i, si no és contradictori, el gaudi de tot plegat: el que és propi del lloc d’origen i allò que ho és del lloc de destí.
Pot resultar difícil arribar a aquest punt d’equilibri però, el que sí és clar, és que no serà difícil, sinó impossible, si els autòctons del lloc d’arribada renuncien a la seva cultura pròpia, desdibuixant la seva pròpia identitat i amb el risc de quedar-se sense res per oferir als nouvinguts, que no podran integrar-se perquè no els hi oferirem elements per poder fer-ho.
Pel que respecta als ramaders… em sembla insultant que, per la comoditat d’aquells que només gaudeixen uns dies l’any de l’entorn, s’hipotequi el futur d’aquells que l’han viscut des que van néixer, i que no l’han vist d’una altra manera. És evident que cal evolucionar, i que les nostres realitats van canviant d’aspecte amb l’evolució, però que sigui la comoditat dels nouvinguts l’element que obliga a un canvi, no volgut pels autòctons, em sembla realment trist, molt trist.
L’economia de certs indrets de Catalunya segueix basant-se en la ramaderia, és un mitjà de viure i una manera de vida, i si això no estan disposats a suportar-ho els qui compren immobles per gaudir d’entorns propis de fotografies, crec que el més lògic seria que hi col·loquessin uns grans quadres ben macos, de paisatges verds i bucòlics, a les parets de casa seva, a la ciutat, d’aquesta manera ni hauran de suportar pudors, ni sorolls, ni arribar als jutjats per imposar el seu dret al benestar, per sobre del dret de guanyar-se la vida dels qui ja hi eren.
En fi… situacions que escamen, ben diferents però amb un denominador comú: falta de respecte, de reflexió profunda i seriosa i de sentit comú.
Tot això en la meva humil opinió.
