Aquests últims dies, he tingut notícia d’altres situacions que també m’han escamat; recentment, ha sortit una sentència judicial que obliga un ramader a canviar de lloc la seva granja. El motiu és senzill, allà on ha estat sempre provoca molèsties als veïns nouvinguts, que encantats amb l’entorn del poblet van decidir comprar-se un immoble per poder gaudir-lo durant els caps de setmanes i les vacances, i la pudor a merda no els hi agrada! En el mateix sentit, sembla que un altre ramader s’ha vist obligat, aquesta vegada per part de l’Ajuntament, a treure “la campaneta” a les seves vaques, ja que el soroll també resultava molest als nouvinguts de la ciutat.

Són situacions diferents, sorgides en contextos i llocs diferents però amb un ingredient comú: la falta de respecte i de sentit comú.

En el cas de l’escola de Vilafranca, semblen haver passat per alt la necessitat de respectar allò que ens és propi i, en la meva opinió, no han fet una reflexió profunda al respecte; la integració dels immigrants és una peça clau per aconseguir una bona convivència, i integració no significa que hagin de renunciar a allò que ells porten com a propi, sinó coneixement d’allò propi del territori on viuen actualment i, si no és contradictori, el gaudi de tot plegat: el que és propi del lloc d’origen i allò que ho és del lloc de destí.

Pot resultar difícil arribar a aquest punt d’equilibri però, el que sí és clar, és que no serà difícil, sinó impossible, si els autòctons del lloc d’arribada renuncien a la seva cultura pròpia, desdibuixant la seva pròpia identitat i amb el risc de quedar-se sense res per oferir als nouvinguts, que no podran integrar-se perquè no els hi oferirem elements per poder fer-ho.

Pel que respecta als ramaders… em sembla insultant que, per la comoditat d’aquells que només gaudeixen uns dies l’any de l’entorn, s’hipotequi el futur d’aquells que l’han viscut des que van néixer, i que no l’han vist d’una altra manera. És evident que cal evolucionar, i que les nostres realitats van canviant d’aspecte amb l’evolució, però que sigui la comoditat dels nouvinguts l’element que obliga a un canvi, no volgut pels autòctons, em sembla realment trist, molt trist.

L’economia de certs indrets de Catalunya segueix basant-se en la ramaderia, és un mitjà de viure i una manera de vida, i si això no estan disposats a suportar-ho els qui compren immobles per gaudir d’entorns propis de fotografies, crec que el més lògic seria que hi col·loquessin uns grans quadres ben macos, de paisatges verds i bucòlics, a les parets de casa seva, a la ciutat, d’aquesta manera ni hauran de suportar pudors, ni sorolls, ni arribar als jutjats per imposar el seu dret al benestar, per sobre del dret de guanyar-se la vida dels qui ja hi eren.

En fi… situacions que escamen, ben diferents però amb un denominador comú: falta de respecte, de reflexió profunda i seriosa i de sentit comú.

Tot això en la meva humil opinió.

Tot i amb això, no en tenim prou dels problemes habituals de la informàtica, que en la teva vida social (aquella que decideixes tenir, resignant-te a no ser el millor en alguna cosa, passant hores davant l’ordinador de manera autodidacta) no paren de demanar-te favors tals com:
- Per que no vens a mirar que li passa a l’ordinador, que sembla que m’ha entrat un virus!
- Quan faig click aquí, no se per què, se me’n va allà, que pot ser?
- Fa dos dies que no tinc internet, vine a mirar-t’ho, que els de telefònica diuen que la línia esta bé.
- Quan l’engego fa molt de soroll, te’l podries mirar.
- Em surt una pantalla blava que diu no se què de bolcando la memoria, què puc fer.

Aquestes son només un petit exemple. Mentre les escrivia només pensava en possibles respostes contundents i plenes d’insults, i és que la gent es deu pensar que això de la informàtica és com el lampista però en format ONG, per que esta molt clar que tot això és sense veure ni un cèntim, es pensen que ens agrada anar a casa dels altres a veure que el problema està en el contingut de les pagines X que estan acostumats a visitar, o que el 386 que van heretar del pare ja no accepta el Windows XP…

Un cop te n’adones que això es una bola, que la gent comenta entre ells que fulanito arregla ordinadors de manera desinteressada (en realitat són ells els que es desinteressen de pagar-te) i que passes més temps a casa dels altres que a la teva, és quan dius per primera vegada “NO ET PENSO ARREGLAR L’ORDINADOR”, i va i funciona, primer és queden parats, indignats, ets una mala persona, però en realitat ets sents molt bé, sents que no et prenen el pèl i et queda un regust de “fote’t!!”. A més, ja no només ho fas per tu, també ho fas pels tallers informàtics, que els pobres no crec que tinguin molta feina. I és que al principi, això de la informàtica era quelcom nou, que la gent no es prenia seriosament, però ara ens hem d’acostumar a entendre el sector informàtic de la mateixa manera que els lampistes, paletes i altres professionals, que només de pensar en trucar-los se’ns treuen les ganes.